Els quatre partits van recolzar el tractat de comerç que la Comissió Europea negocia en secret amb els EUA · CiU va votar en contra de fer un referèndum sobre el tema amb PP, PSOE i UPyD · Artur Mas va negar al Parlament conèixer les negociacions malgrat que dies abans CiU les havia recolzades al Congrés · Els mitjans de comunicació catalans i espanyols han amagat el pacte que beneficiarà a Ferrovial, ACS i el Banc de Santander.
El dia que CiU, PP, PSOE i UPyD es van unir per evitar que la ciutadania pogués decidir sobre el seu futur econòmic, cap periòdic va fer esment a la seva portada i la notícia tampoc va obrir cap telediari. Però els fets són reals, van tenir lloc el 6 de maig de 2014 i ara us explicarem les enormes conseqüències que pot tenir. I quan diem “enormes” parlem del major atac a la democràcia que s’hagi viscut a Europa des de la Segona Guerra Mundial. Si penses que és una exageració, llegeix aquest text fins al final.
El 25 de juny de 2014 David Fernàndez obria el meló al Parlament i preguntava a Artur Mas sobre una cosa anomenada “TTIP”, un tractat de comerç que la Comissió Europea negocia amb els Estats Units rodejada d’un secretisme denunciat per centenars d’organitzacions d’arreu del món. Dirigint-se a al President, el diputat de la CUP va dir:
– Ens agradaria obrir un debat sobre un dels aspectes més amagats, silenciats i amordaçats de la conjuntura europea que és el Tractat Transatlàntic de Lliure Comerç (TTIP per les seves sigles en anglès) que anula la democràcia (…) Des d’aquesta perspectiva de segrest i atac a la sobirania política i econòmica, ens agradaria saber quin és el posicionament del President i per extensió del Govern respecte al futur tractat.
A la qual cosa Artur Mas va respondre:
– Senyor Fernàndez, vostè mateix deia que moltes de les coses que es deuen estar parlant no estan a l’abast públic i li he de dir que tampoc estan a l’abast d’aquest Govern…
Però Artur Mas mentia a David Fernàndez perquè poques setmanes abans, al Congrés dels Diputats CiU s’unia a PP, PSOE i UPyD per defensar el TTIP, el tractat de lliure comerç entre Europa i els EUA. Conscient d’aquest fet Fernàndez va replicar:
– Senyor President… la resposta és encara més inquietant que la pregunta…
Efectivament, és preocupant que Artur Mas digui al Parlament que la informació sobre el TTIP “no està a l’abast” del Govern quan el seu partit, uns dies abans va es va unir al PP, al PSOE i a UPyD per impedir que es fes un referèndum sobre el tema, tal i com demanava el grup d’Izquierda Plural (IU, ICV i CHA). És preocupant que Mas digui que no té informació quan dies abans, al Congrés dels diputats, el representant de CiU Jordi Xuclà defensava el TTIP obertament:
– El TTIP és segurament una de les millors iniciatives del president Obama mirant a Europa. És un acord guanyador-guanyador en l’enfortiment del lliure comerç en el món lliure…
Al seu torn, en el mateix debat, el diputat d’UPyD, Alvaro Anchuelo compartia amb Xuclà el seu entusiasme pel TTIP:
– Hi ha importants sectors en els que Espanya és competitiva i poden millorar els seus intercanvis amb el TTIP.
A quins sectors es refereix Anchuelo? Al petits comerços? Als autònoms? Veiem-ho:
– Podran millorar els seus intercanvis empreses d’obres públiques, infraestructures, o transport aeri o serveis financers on Espanya té importants multinacionals…
El representant del PSOE, Fèlix Lavilla va deixar clar la postura del seu partit:
– Nosaltres diem “si” al TTIP. Els socialistes tenim una posició clara perquè beneficia al nostre país, beneficia a la UE… Aquest tractat té un potencial enorme per a crear ocupació i generar creixement a Europa.
Finalment, la diputada del PP, Maria Miguelez, parla ben clar:
– El TTIP és una de les coses més importants que comercialment li succeirà a Espanya. Nosaltres creiem a la capacitat de les empreses espanyoles que estan construïnt el metro de Lima o la nova terminal de l’aeroport de Heathrow…
Un altre cop la defensa del TTIP té com a beneficiàries les grans empreses. El metro de Lima el construeixen dues “empreses espanyoles”: FCC i ASC, l’empresa de Florentino Pérez. L’ampliació de l’aeroport de Heathrow la fa Ferrovial, empresa implicada en l’escàndol de finançament de CiU al Palau de la Música. Però seguim endavant amb la defensa de l’acord que fa la diputada del PP:
– Farem tot el que estigui a la nostra mà per a que l’acord es signi quan abans millor perquè creiem que és bo per Espanya…
Aquestes lloances del TTIP al Congrés, però, no són el resultat que aquests partits volguessin explicar a la població el seus beneficis. Aquestes que hem llegit són les respostes a una moció presentada pel grup Izquierda Plural (IU, ICV i CHA) en la que es demanava, entre d’altres coses, que l’aprovació del TTIP fos sotmesa a referèndum. Davant d’aquesta petició CiU, PP, PSOE i UPyD van votar en contra de fer aquest referèndum.
La primera pregunta que cal fer-se davant d’això és: com és que si el TTIP generarà tanta riquesa i ocupació, els seus defensors porten les negociacions en secret? I també cal preguntar-se: Com és que els partits que defensen el TTIP no fan rodes de premsa explicant a la ciutadania el projecte? Com és que cap partit intenta atruibuir-se el mèrit de la seva aprovació? I per últim: com és que els mitjans de comunicació no expliquen gairebé res sobre aquest tema? Si, segons diu el PP “aquest acord és una de les coses més importants que li passarà a Espanya” per què tothom calla i només donen explicacions quan una moció en contra els obliga a fer-ho?
Julian Assange, fundador de Wikileaks apunta una resposta: “Els governs tenen pànic que la ciutadania parli d’aquest tractat”. Per què tant pànic? Per què tant secretisme? Veiem els detalls del que molts consideren el major atac a la democràcia europea des de la Segona Guerra Mundial.
El TTIP (versió oficial)
Comencem pel principi. La Comissió Europea explica al seu web que el TTIP és “un tractat de comerç que s’està negociant amb els Estat Units (EUA) amb l’objectiu “eliminar els obstacles comercials per facilitar la compraventa de bens i serveis entre la UE i els EUA”. Per aconseguir aquest objectiu el TTIP proposa eliminar la “regulació innecessària” i les “barreres burocràtiques”. Segons la Comissió Europea si s’eliminen aquestes “regles innecessàries” l’economia europea podrà crèixer 119.000M€ cada any i generar milions de llocs de treball.
Abans de continuar amb el TTIP, però, és necessari veure qui és la “Comissió Europea” que fa aquestes promeses. La Comissió Europea és l’equip de govern de la UE i actualment està integrat per membres del PP i els socialistes europeus, que després de les eleccions, van pactar per governar Europa. Fent un paralelisme a nivell local, la Comissió Europea és com un govern d’Espanya integrat per PP-PSOE. El president de la Comissió Europea és Jean Claude Juncker, del PP europeu.
Explico això perquè es tendeix a veure la Comissió Europea com un òrgan neutre quan no ho és i perquè és important saber que qui impulsa el TTIP és un govern integrat pel PP i els homòlegs europeus del PSOE.
Ara si, tornem al TTIP. La Comissió Europa proposa “eliminar la regulació innecessària”. Però a quines “regulacions innecessàries” es refereix? Normalment posa el següent exemple: “Un cotxe fabricat a la UE ha de passar els controls de seguretat de la UE. Però encara que la UE l’hagi donat per bo, el cotxe haurà de tornar a passar controls de seguretat als EUA, malgrat que la normativa de seguretat és similar”, la qual cosa encareix el producte. La proposta de un mateix procediment serveixi per a els EUA i per a la UE té molt de sentit. Però el TTIP va molt més enllà de la seguretat dels cotxes i s’extén a tota la regulació: aliments, medi ambient, productes químics i tot allò que aproven els parlaments arreu d’Europa.
Llavors amb el TTIP una prohibició contra el fracking aprovada pel Parlament de Catalunya podria ser qualificada com una “barrera burocràtica” i ser abolida? Un salari mínim podria ser considerat una “regla innecessària” que podria ser obviada? Els contraris al TTIP creuen que si i parlen obertament “d’atac a la democràcia”. Però fins a quin punt està justificada aquesta apreciació? Veiem-ho.
Qui hi ha darrere el naixement del TTIP?
L’organització Corporate Europe –dedicada a l’estudi de les interaccions entre empreses i parlamentaris europeus– va batejar el TTIP com “la constitució de les multinacionals”. Si mirem qui són els seus “pares fundadors” aquesta definició no és escabellada.
Un dels primers rastres del TTIP el trobem l’any 1995 a Sevilla quan es va celebrar una reunió sota el títol “Diàlegs Empresarials Transatlàntics”. La reunió estava convocada pel Secretari de Comerç nordamericà i el vicepresident de la Comissió Europea. Entre els convidats a aquests “diàlegs” hi havia els representants de Goldman Sachs, British Petroleum, Ford, Xerox, Phillips, Repsol i el fabricant d’armament Dresser Industries. L’objectiu de la reunió era “possibilitar que els líders empresarials d’ambdós costats de l’Atlàntic identifiquin les claus sobre el comerç entre Europa i els EUA” i “indicar els passos que s’haurien de seguir per reduir el cost de fer negocis”. És a dir: els empresaris es van reunir per dir-li a la UE i als EUA el que havien de fer en matèria comercial. 
Des de llavors els “líders empresarials” no han deixat de pressionar els governs dels EUA i la UE per tal “d’indicar els passos” i lluitar contra les “regles innecessàries”. Després d’anys i milions d’euros invertits en lobby, al 2011 Barack Obama, Angela Merkel i el llavors president de la Comissió Europa, Durao Barroso, creen un ens anomenat “Grup d’Alt Nivell sobre Ocupació i Creixement”. L’objectiu d’aquest grup és “examinar a fons les oportunitats” de fer un tractat de comerç entre els EUA i la UE. Finalment, al febrer de 2013, aquest “grup d’alt nivell” recomana a la UE i als EUA iniciar les negociacions del TTIP.
Com es negocia el TTIP?
Tant els EUA com la UE han designat un representant seu per a portar les negociacions. El “negociador en cap” en nom dels EUA és Daniel Mullaney i el de la UE és Ignacio Garcia Bercero.
Les negociacions sobre el TTIP es realitzen, com veurem, a desenes de reunions a tots dos costats de l’Atlàntic, però la part més visible d’aquestes negociacions són les “rondes de negociació”.
La primera “ronda” va tenir lloc a Washington el 7 de juliol de 2013 i fins al dia d’avui s’han celebrat 7 rondes, l’última el 3 d’octubre a Maryland (EUA).
Qui participa en aquestes “rondes de negociació”?
Una de les primeres reaccions de diversos sectors de la societat –tant a la UE com als EUA– va ser posar el focus en l’opacitat amb la qual es van començar a portar a terme les “negociacions” i les “rondes”.
A Europa un dels primers que va demanar informació concreta va ser Corporate Europe Observatory qui a finals de 2013 va demanar a la Comissió Europea la llista dels participants en les converses preparatòries de les negociacions del TTIP.
Després de diverses negatives la Comissió Europea es va veure obligada a donar una llista amb les 130 reunions que havien tingut lloc fins al moment. Segons la informació de la pròpia Comissió Europea, de les 130 trobades, 119 (un 93%) van ser entre membres dels governs i grans multinacionals: Morgan Stanley, General Motors, British Telecom, Met Life, Ford, Nokia o la British Bankers Association, entre d’altres.
Les negociacions del TTIP també inclouen diversos “grups assessors”. Segons Corporate Europe aquests “grups assessors” estan “dominats per la indústria”. Un fet que reconeixen els mateixos grups industrials, que s’han mostrat satisfets que els “grups assessors” hagin adoptat “una perspectiva empresarial” i que “parlin un llenguatge empresarial”. A l’altre costa de l’Atlàntic les coses són similars. Segons l’observatori Public Citizen, que porta 40 anys treballant al Congrés dels EUA, el 84% dels “assessors” en les negociacions del TTIP als EUA representen a la gran indústria, on trobem la farmacèutica Abbot, el gegant agroalimentari Cargill o els fons d’inversió Capital Partners.
Els acords van comptar amb la col·laboració de PricewaterhouseCoopers (PwC), una de les ‘Big Four’ (quatre firmes d’auditoria i consultoria del món), que dissenyava complexes estratègies financeres que comprenien préstecs de les matrius luxemburgueses a les filials d’altres països i altres estructures per transferir beneficis d’una part de l’empresa a una altra per tal de reduir o suprimir totalment els ingressos subjectes al pagament d’impostos.
En clau catalana, cal recordar que PwC és la mateixa empresa que està assessorant el Govern de la Generalitat per treure endavant el projecte VISC+ amb el qual es pretén vendre dades dels historials mèdics dels usuaris de la sanitat pública a empreses privades.
L’escàndol, que està saccejant la política europea, ha estat portada a diaris de tot el món. A Espanya, ni El País, ni El Mundo, ni l’ABC ho portaven a portada. Els diaris econòmics El Economista i Expansión dedicaven aquest divendres la seva portada a les preocupacions de les agències de rating arrel de l’ascens de Podemos però es deixen el ‘Cas Juncker’.
AlbanoDante.net 