Notes sobre el debat del 21 d’agost: les retallades d’Aragonès.

Gràfic publicat per Sentit Crític. https://bit.ly/2JPyggj

El passat 1 d’agost Pere Aragonès ordenava un ajust pressupostari del 6% a les empreses públiques. De seguida els Comuns i la CUP van demanar la compareixença d’Aragonès per donar explicacions. Aragonès va acceptar i anirà al Parlament el 21 d’agost. Crec que el debat del 21 és molt important i marcarà el terreny de joc polític dels mesos vinents. Per això escric aquestes línies.

Comencem per una obvietat: l’economia catalana no és autàrquica. Allò que passa amb l’economia catalana està lligat al que passa a Catalunya, a Espanya, a la UE i al món. Justament el que em preocupa del debat del 21 és que això es passi per alt, ja que gairebé tot l’arc parlamentari té raons poderoses per no analitzar la situació de manera global. És molt possible que el debat del 21 s’enfoqui amb l’objectiu d’esgarrapar quatre vots mentint i buscant el titular fàcil. Difícilment ho podrem evitar els que estem fora de la cambra, però com a mínim cal intentar-ho. El 21 pot ser l’enèsima oportunitat perduda o l’inici d’alguna cosa de futur. Ho veurem el 21. Mentrestant, algunes reflexions.

1. La trampa catalana.

Molt probablement ERC sortirà a l’atac i posarà sobre la taula la dificultat que suposa gestionar l’economia d’una comunitat autònoma espanyola. El dèficit fiscal, els problemes amb les transferències, la manca de finançament o la manca d’execucions pressupostàries seran qüestions que el vicepresident farà valdre per explicar la seva gestió actual. Aquestes qüestions són innegables. Però no tan ràpid. Davant això és gairebé segur que des dels Comuns i la CUP aquest enfocament sigui qüestionat.
Dintre l’escàs marge que té una comunitat autònoma hi ha coses que un conseller pot fer per avançar cap a una Catalunya més social, justa i igualitària. I no s’estan fent. Comuns i CUP fa molt que ho denuncien. Hi ha marge per una fiscalitat més justa a Catalunya? Sí. Si no es reforma l’IRPF per fer-lo més progressiu, és perquè no es vol. Hi ha marge per dedicar els recursos públics a la cosa pública i no lliurar-lo al sector privat? Sí. Només cal mirar els diners públics que van directament a les escoles de l’Opus o a les multinacionals sanitàries. Hi ha marge per collar La Caixa, Endesa o Gas Natural? Sí. Hi ha marge per lluitar contra la contractació fraudulenta de treballadors? Sí. I cal dir que aquest marge no està sent utilitzat per una ERC que, últimament, a la seva batalla contra els posconvergents, no para de reivindicar-se com una força “d’esquerres”. Per tant, en aquest sentit, les crítiques dels Comuns i la CUP tindran molta raó de ser.
Però atenció: si dir posar el focus només en “Espanya” (com segurament farà ERC) és fer trampes, també és trampa fer creure que l’escàs marge del qual disposa Aragonès seria suficient per tenir una Catalunya socialment avançada. Aquesta sol ser una trampa molt utilitzada per un sector dels Comuns. Resumint: Hi ha moltes coses que pot fer Aragonès i no fa. Dir que tot és culpa d’Espanya és trampa. Tanta trampa com voler fer creure que si Aragonès fes tot el que li demanen els Comuns i la CUP, Catalunya seria un oasi econòmic de benestar i igualtat. No. No n’hi ha ni per començar.

2. La trampa espanyola

Imaginem, però, que els actors implicats en el debat del 21 superen aquests paranys. Llavors passem a veure què passa amb Espanya. Aquí el Govern (ERC i JxC) es poden sentir relativament còmodes. Catalunya està mal finançada, les transferències de l’Estat són un desastre, l’ordinalitat en l’assignació de recursos és vergonyosa i de l’execució pressupostària (les “pluges de milions”) ni en parlem.
Com se li pot retreure alguna cosa a un gestor de la Generalitat quan aquest ha de desenvolupar la seva tasca en aquestes condicions? Cal ser honest. La CUP o els Comuns pensen que el Govern té les eines per fer front com caldria als problemes socials i econòmics de Catalunya? I aquí els Comuns hauran de triar què fan amb aquesta realitat incontestable al seu enfocament del debat del 21. Caldrà veure fins a quin punt estaran disposats a donar-li la raó a Aragonès en la seva descripció dels mals que ens arriben d’Espanya. Segurament acceptaran que hi ha un problema de finançament. Segurament també (encara que amb menor intensitat) acceptaran que les execucions pressupostàries i la intervenció dels comptes són coses negatives per a l’economia catalana. Segurament els Comuns entomaran aquestes qüestions però ho faran seguint l’esquema del “però”. La cosa pot anar per aquí: “D’acord senyor Aragonès. Té raó en tot això que diu, però…” I a partir d’aquí: crítica dura (i necessària) a la Llei Aragonès, dubtar de com d’esquerres és ERC per no apujar els impostos als més rics i assenyalar la sagnant connivència amb el sector privat (Opus, multinacionals sanitàries, etc.) A això, molt probablement, li seguirà algun tipus de “proposta”, íntimament lligada amb el calendari curt. Recordem que el debat tindrà lloc mentre Unides Podemos (UP) intenta arrossegar el PSOE cap a un govern de coalició. La “proposta” dels Comuns farà esment a la necessitat d’un “govern progressista a l’Estat” (UP+PSOE), al suport a la formació del “govern més progressista des de la Segona República” (Albiach dixit) i a ajudar a tornar a fer uns “pressupostos més socials de la història”. Amb tot plegat (i ben regat amb la paraula “diàleg”) a Catalunya s’obririen nous horitzons de benestar i justícia social. Però aquí hi ha trampa. Per començar: On és el govern UP+PSOE més enllà dels desitjos dels Comuns i de Pablo Iglesias? L’últim que sabem del PSOE és que està pidolant els vots de Ciutadans i el PP per ser president. I seguim: si parlem de l’economia catalana i de les “retallades” d’Aragonès, en algún moment caldrà parlar de la reforma de l’article 135 de la Constitució Espanyola fet el 2011 pel PSOE i el PP (en lectura única i sense passar per les urnes, per cert). La imposició de sostres de dèficit i de fer polítiques públiques té les seves arrels al 135-PPSOE. Unides Podemos, justament, neix denunciant aquesta situació que mobilitzaven milers a les places del 15M. El 2011 Alberto Garzón escrivia:

“la reforma constitucional suposa estrictes limitacions als comptes públics i a la capacitat d’impulsar polítiques econòmiques i desenvolupar l’Estat social”.

Com es pot culpar a Aragonès de les retallades quan l’aplicació del 135-PPSOE) “restringeix la capacitat d’impulsar l’economia, la investigació, la sanitat, l’educació” i “ha causat un dany letal a l’autonomia de les CCAA”. Això no ho diu cap “nacionalista” d’ERC o JxC. Ho diu Alberto Garzón.
A Unides Podemos saben que dintre els marges de la Constitució Espanyola no hi ha capacitat d’acció politicoeconòmica per treballar per la igualtat i el benestar de les persones. Llavors la pregunta és inevitable: al debat del 21 s’atreviran els Comuns a demanar-li a Aragonès que faci coses que saben que no pot fer? O pitjor encara: es limitaran a demanar-li el poc que pot fer fent veure que això solucionaria tots els problemes?
I si això passa, què farà ERC? Denunciar la trampa dels Comuns o empassar-se-la? Perquè si els Comuns entomen el debat en mig dels seus treballs per arrossegar el PSOE a un “govern d’esquerres”, ERC l’entoma amb l’objectiu declarat d’incloure els Comuns al seu còctel polític dels anys vinents, la qual cosa li serveix per fer la seva lluita particular amb els posconvergents. S’atrevirà ERC a assenyalar la corrompuda Constitució Espanyola? S’atrevirà al debat del 21 a denunciar l’arrel estructural de la imposició econòmica feta des de l’Estat cap a Catalunya? O comprarà el relat del “diàleg” per “millorar la vida dels ciutadans”, obviant que la situació és sistèmica, que és el Règim, que és la Transició de l’IBEX i que poc podem esperar de qualsevol diàleg, ja que l’IBEX i l’oligarquia de l’Estat no dialoga? Crec que ERC no ho farà. I sincerament no té gaires incentius per fer-ho des del moment que el mateix Podemos, els Comuns i UP (nascuts precisament fent aquesta denúncia) l’han arxivat completament. ERC podria fer-ho, podria dir-ho. Però no li interessa. I tampoc pot interessar gaire a una bona part del grup parlamentari de JxC. No oblidem que l’antiga CiU va aplaudir la reforma PPSOE de l’article 135 que ara ofega Catalunya. Per concloure, ERC no té gaire interès a entrar a l’arrel de la qüestió del 135, ja que, si ho fes, hauria d’obrir un altre meló: la UE.

3. La trampa de la UE.

Imaginem que al debat del dia 21 els partits no-155 aconsegueixen superar les dues trampes anteriors i que s’acosten posicions i que s’assumeixen les complexitats amb les quals es troba Catalunya. Seria llavors quan caldria mirar de cara el que passa a la UE.
Catalunya històricament ha vist la pertinença a la UE com una oportunitat de no “quedar-se sola” en el marc jurídic espanyol. Després d’una història de segles d’enfrontament estructural entre les institucions catalanes i les espanyoles la UE apareixia per a Catalunya com una mena d’àrbitre, com un espai on la seva veu podia fer-se sentir per ella mateixa. Però per més que aquest discurs perduri en una bona part dels actors polítics catalans, la relació de Catalunya amb la UE necessita ser repensada urgentment.
La primera raó que obliga a aquesta reflexió és de molt pes: avui a Catalunya milions de persones veuen com la UE s’ha girat d’esquena a les seves aspiracions polítiques. Ho va veure tothom l’1-O: a la UE l’importa ben poc que apallissin els catalans davant les urnes. És més: si cal, es posarà ferm al costat de l’Estat espanyol. Que els catalans voten els seus representants al Parlament Europeu? Espanya els veta i la UE aplaudeix. Recordeu Tajani impedint entrar Puigdemont i obrint les portes a Vox? Cal buscar un responsable de la diplomàcia de la UE? Allà trobarem al hooligan de Borrell. La pregunta que cal fer-se és si aquesta realitat que perceben milions de persones a Catalunya, estarà present al debat del 21? Perquè si no la trobem, també és trampa. Pels pals, pel veto al Parlament Europeu, per Borrell i perquè -si el debat és de les “retallades”- cal parlar sobre la UE. O algú creu que les “retallades” no tenen res a veure amb la UE? Si ERC s’atreveix a parlar de la trampa del 135-PPSOE no tindrà més remei que mirar cap a la UE, ja que el Congrés PPSOE va seguir les instruccions de la UE.
L’ofec del qual parla ERC és una cadena d’interessos. Si mirem només una baula, no veurem res. I aquí, si els partits són honestos, el 21 haurien d’ajudar a fer que veiem col·lectivament aquesta cadena. És la mateixa UE la que es gira d’esquenes quan ens apallissen a la porta dels col·legis la que marca les pautes que avui obliguen la Generalitat a fer “retallades”.
Podemos va néixer dient que calia fer front a la UE que imposa l’austeritat arreu del continent. Ara que faran? Assumiran que darrere allò que fa Aragonès també hi ha la UE? I què farà Aragonès? Només carregarà contra Madrid o tindrà el valor de mirar cap amunt i assenyalar una UE a qui li importen un pebrot el benestar dels catalans i catalanes? Tindrà el valor de deixar enrere la visió de la UE que va saltar pels aires l’1-O per milions de catalans i catalanes? Què dirà JxC? Assumirà que potser 40 anys d’europeisme acrític (i en matèria econòmica profundament col·laboracionista) han acabat?
De què tindran més por els nostres representants al debat del 21? Que els mitjans de l’establishment els acusin d’euroescèptics o d’allunyar-se de l’escepticisme real viscut per milions de persones a Catalunya. Escepticisme davant el no reconeixement democràtic i davant unes polítiques que impacten fins a l’últim centre d’atenció primària català.
La CUP -a qui tantes vegades es caricaturitza com esbojarrada, idealista i poc lligada al sentit comú- ha estat, de moment, l’únic partit que ha posat l’accent en aquest nivell. És curiós que la “seriositat” sigui obviar els debats més de fons i que assenyalar els problemes estructurals sigui sinònim de “radicalisme”, en el sentit pejoratiu del terme. Som molts a tot arreu els interessats en què no ens fem les preguntes que cal. Dit això, aquesta clarividència imprescindible de la CUP a l’hora d’assenyalar l’arrel del problema carrega amb la dificultat de donar resposta. I en aquest sentit la CUP insta a Aragonès que desobeeixi el sostre de dèficit. Però aquí tampoc es pot fer trampa: pot Aragonès desobeir res per si sol? Té capacitat? Vam veure caure Tsipras, president d’un estat sobirà davant la UE. Creiem de veritat que Aragonès pot desobeir tot sol? Si tot això ho posem, finalment, en un context global, ple de Brexits, guerres comercials, impactes climàtics i crisi migratòria, el quadre resultant obliga a que els debats siguin honestos. És clar que un debat parlamentari no podrà donar totes les respostes necessàries. Però sense dubte ens permetrà veure si hi ha una voluntat real de trobar camins de país o simplement hi ha el de sempre: omissions i trampes que tenen com únic objectiu seguir fent girar la roda partidària que no ens porta enlloc.

Fa pocs dies Carles Puigdemont publicava un llibret titular “Re-unim-nos”. Escrivia:

“Hem de parlar de quin model energètic volem, quines institucions financeres s’escauen a una societat com la nostra, com garantim l’equitat territorial, el dret a l’habitatge, al treball, a la mobilitat, a l’accés a la Internet d’altes prestacions, a la salut, a l’educació, a l’assistència (…) D’ençà que es va aprovar la Constitució Espanyola (…) no ha estat possible construir la societat a partir dels consensos entre els catalans” I finalitza: La regressió autonòmica és una decisió que l’Estat no revertirà”.

Crec que aquí Puigdemont posa sobre la taula la veritable qüestió en joc: quina capacitat tenim les persones de decidir sobre les nostres vides, sobre allò que ens és comú. Crec que aquest enfocament permet que ens “reunim” molts i moltes. És un bon punt de partida, però cal més debat i per això m’interessa tant el que puguem veure el 21. Perquè fer realitat aquest impuls irrefrenable de reconquerir sobirania sobre les nostres vides necessita molta força. La situació no és fàcil i, sense dubte, sense mirar els problemes en el seu conjunt i sense fer trampes, difícilment serem capaços de trobar respostes correctes.

En un escrit titulat “Sobre la crisi del règim monàrquic espanyol i les eleccions europees” Antoni Domènech ens posa davant una realitat que no podem obviar:

“Les elits polítiques i econòmiques que regeixen els destins d’Europa fa dècades que fan tot el possible per destruir la configuració democràtic-social d’Europa. El vergonyós engendre de la Constitució europea anava en aquesta direcció. I la Unió Monetària estava pèssimament dissenyada, i ha fet de l’Euro una espècie de trampa per als països de la Perifèria als que ha provat d’instruments essencials de política monetària i fiscal per enfrontar-se als cicles econòmics”

Us sona d’alguna cosa? Què faran el 21 els partits no-155? Entomaran aquesta qüestió? Sense dubte no és un tema senzill però si el poble català vol seguir endavant en la lluita contra la imposició des de dalt, caldrà debatre seriosament aquestes qüestions. Es parlarà de tot això al debat del 21? O ens quedarem amb les trampes de sempre?

Els debats parlamentaris, lamentablement, deixen poc espai a la reflexió profunda, a l’assumpció de contradiccions, a reconèixer que no es tenen totes les respostes i a acceptar que alguna cosa de l’altre pot ajudar-nos a entendre millor el nostre projecte. Però per això fa falta honestedat a l’hora de debatre. Crec que tal com estan les coses, les forces que no pertanyen al bloc del 155 haurien d’esforçar-se per assolir la mínima honestedat necessària. Si de veritat es volen consensos, si de veritat es vol aplegar la societat al voltant d’un projecte de país, el debat del 21 ens dirà si hi ha prou elements.

En cas contrari, si el que veiem són les mateixes trampes de sempre, el regat curt i el titular fàcil, tots plegats hauran demostrat que ni saben ni volen. I atenció: al regat curt i a la trampa sempre guanyaran Ciutadans i els seus. I res es podrà fer contra els que vociferen que “amb els diners de les urnes es podrien pagar beques-menjador”. Apel·lar a l’estómac és fàcil i dóna resultat.
El 21 hi ha una oportunitat per apel·lar a alguna cosa més. Hi ha una oportunitat per apel·lar a una societat que, en tota la seva diversitat, l’1-O va donar una lliçó al món: quan tothom et diu que la teva veu no compta, et poses dempeus i parles.
La situació no és senzilla. Catalunya forma part d’un món travessat per conflictes d’una profunditat enorme, que colpegen milions de persones arreu del món. Però si d’alguna cosa han servit els anys de lluita del moviment sobiranista, és per crear una societat mobilitzada, polititzada, valenta i enxarxada. Si el 21 se la torna a tractar com a ramat al qual dirigir quatre eslògans que per l’únic que serveixen és per esgarrapar quatre vots per triar representants lligats de mans, haurem perdut el temps miserablement. La situació no és senzilla i, justament per això, el debat del 21 hauria d’anar dirigit a aquesta societat catalana que no es rendeix, que ha superat les pors dels “sorolls de sabres”, que sap que si acota el cap l’únic que té per davant són garrotades. Una societat que, volent o no, va donar una lliçó i una esperança a milions de persones arreu del món, que van veure que davant la imposició, un poble del sud d’Europa es va plantar i va dir que ells volien decidir sobre les seves vides. El debat del 21 servirà, entre altres coses, per veure on són els nostres representants. Per veure si es compta amb nosaltres per seguir aprofundint en el desafiament a la imposició o se’ns vol enviar a casa fins a les pròximes eleccions.

2 thoughts on “Notes sobre el debat del 21 d’agost: les retallades d’Aragonès.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s